serendipity

Coves. Quantes vegades no hauré sentit aquest nom; Coves per amunt, Coves per avall. Qui ereu? Ah! Els de sempre, en tal tal tal, Coves. jajajaja

No sé si coneixeràs a tots els meus amics, són poblers, n'Andreu, en Joan Molina, Bernadí Soradí, en Miquel Serrato, n'Alzina, en Cardell, na Coloma, etc etc. Bé, amb els nins m'hos fem més pq és la pandilla de sa platja, amb qui passam tot s'estiu.

Ja sé qui ets, lo q no te pos cara. Però això té solució: quedaré en acabar exàmens amb en Peter (es murero flaco q studia a bcn, no me sé el llinatge) i li demanaré per tu. jejeje

La veritat és q la idea de la ràdio me pareix super interessant. De fet, de sempre he volgut ser escriptora i periodista de premsa, xò d'ençà q soc a la carrera cada vegada me motiva més tirar per tot lo q és periodisme cultural, tmb ràdio i -evidentment- tv.

M'agradaria molt venir a la vostra ràdio, i no només participar com a una possible tertuliana o entrevistada, sinó q si tengués oportunitat de passar reportatges o algo, tmb staria molt guay.

Aquí me moc una mica x tot lo q és el tema musical. Els profes han triat a uns quants periodistes i comunicadors de 3r per muntar una productora de tv, i jo estic entre ells. I amb aquesta moguda i q l'any passat vaig dedicar tota una assignatura a analitzar la música i Barcelona, idò he aconseguit algunes cosetes, com passes de premsa per festivals i tal.

El pròxim objectiu: FESTIMAD!! a part de q hi tocarà el millor grup de la història: PEarl Jam! Q després de 6 anys vaig poder veure a Barna i acaben de confirmar assistència a Madrid.

Tot el tema de la música me torna loca, tot lo q tenc d doblers m'ho gast en anar d concerts. Demà vaig a veure a Tarragona Mendetz, la setmana q ve El Columpio Asesino a Apolo. A ppis de març KASABIAN a Razz, i a finals Incubus. I al maig...Bloc Party!!!!

I lo q faria si tengués més doblers!!!!!!!

Ah! Lo dels concerts a Lloseta me pareix super bona idea. Pens participar a un grapat de concursos, ja que el meu germ``a s'ha pillat una casa just davant del teatre. (més matrix)

Per cert, podries deixar-me un email o algo, pq això d'autocontestar al meu propi blog me sent una mica ridícula!! ajjaja

Ah! Aquest estiu tmb he anat x sa caseta des capellans, pq m'he fet amiga den Tomeu q feia feina a s'Studio, just davant ca nostra. Ara no m'enrecord des seu mal nom. Uyx!

Lo dicho, q contis amb jo x entrevistes, x fer coses o lo q sigui. Sa púa és q jo no hi sóc en tot l'any, tot i q vaig venint dos dies o així cada mes q puc.Xò en s'estiu estaré x allà, abans de partir a California. jejeje. una altra cosa q t'hauré d'explicar.

Compta amb jo, ok?
I deixa'm un email o algo x contestar-te!!

Una aferrada: Marta

a l'anònim de muro

com q no se com contestar-te, o faig via aquí.

de fet, sóc una enamorada de ses platges de Muro. tant és q me pas des de dia 29 de juny fins dia 1 d'octubre a sa platja d'Icona. Sa família de mu mare és murera (de ca'n Pep BoU), els de sa tenda de roba de davant s'Església (margalida niell). i es meus padrins viuen a ca'n Picafort. Aquest estiu he viscut a Son Bauló amb es meu germà i s'al·Lota i fins i tot, un parell de dies vaig fer de cambrera a ses festes safari club den Gavella.

jejejej. casualitats o errors de màtrix.

fa molt temps q no escric en aquest bloc. tot va començar per una assignatura de sa carrera. I enguany en tenc un altre, per una altra assignatura (http://surferosincomunicats.blogspot.com) però és encara pitjor q aqest!!!!

Lo q sí q duia bastant actualitzat és el fotolog, però amb els examens i el nadal x mig, ho he deixat de banda. però ja m'hi psaré de nou, sí! (www.fotolog.com/flyper)

i m'agrada q me diguis q llegeixes en dick hebdige (ayyy els cultural studies de teories de la comunicacio I és lo únic profitós q ens ha ensenyat).

Res, q quan llegeixis aquest post, m'ho facis saber perquè s'autodestruïrà...jejeje

fins després!

The GK-Team

Si ja teniu més que avorrit a l'Equipo A, sempre queda cercar nous personatges...I aquesta és la meva proposta: The GK Team!!!

O el que és el mateix, l'equip de Globeriderkites! I sí, entre les nostres files comptam amb campions d'Espanya, grans amics i futurs cracks!!
Oju peligro!!

Revelacions, de Diane Arbus

O de com les dones també es suïciden tallant-se les venes...

Diuen que les constants depressions que patia van portar-la a suïcidar-se en la banyera d’un hotel de Nova York, l’estiu de 1971. Els rumors que corrien sobre que havia fotografiat la seva pròpia mort no feien sinó afegir un tel de misteri a la vida i l’obra de la fotògrafa Diane Arbus.
No cal conèixer el final de la seva vida o acabar de visitar totes les sales de la seva exposició, Revelacions, per adonar-se de l’especial sensibilitat que tenia. Des de la primera fotografia el visitant se submergeix en una realitat paral•lela a la de la societat americana estereotipada. Transvestits, gent del circ, malalties i deformacions, són només algunes de les temàtiques que aborden les seves fotografies.

Les primeres sales de l’exposició del Caixa Fòrum estan repletes de retrats on Arbus juga amb la il•luminació, ombres i clars que deixen entreveure enlloc d’ocultar. Una paret projecta un malson que va tenir. Pors, inquietuds, somnis i un objectiu: mostrar al món el que ella veia a través de la càmera. En alguns casos les seves fotografies no assoleixen la perfecció formal, -fons una mica desenfocats, manca de lluminositat- però potser tampoc no és el que cercava. Les instantànies transmeten espontaneïtat i versemblança, expressen molt més a través d’una mirada o d’una gota de saliva que cau just al disparar.

Mentre caminem per les sales ambientades amb més o menys llum, decorades o senzilles, observem els temes que reflecteixen les fotografies. De seguida un adjectiu ens ve al cap: tabú.
Diane Arbus va fotografiar tot un submón interior, diferent del que es veia a la “superfície”. Un món farcit d’hàbits considerats desviats, de persones marginades pel seu físic o per l’estil de vida que havien adoptat. Una societat aparentment cega, sorda i muda que va recobrar almenys una petita part dels sentits gràcies a les fotografies d’Arbus.

L’exposició del Caixa Fòrum és molt completa; a més de les fotografies de l’artista hi trobem notes, els seus quaderns i diaris personals, les seves primeres càmeres i rodets – el pas de la Nikon de 35mm a una Rolleiflex binocular, per exemple – , diplomes, agendes, entre moltes altres coses, que ajuden a imaginar-nos com era la vida i la personalitat de la fotògrafa jueva.
Continua la nostra visita per les distintes sales fins que apareix Peace marchers, la darrera fotografia de la tercera sala. Una imatge tan aparentment senzilla, però que incita al visitant a sentir. És un joc de contrastos lluminosos, una imatge d’un camí que recorren poc més de mitja dotzena de persones amb pancartes, que no sabem què posen. Només s’entreveuen les siluetes cansades, capcotes. El sol es pon darrera seu, deixant ombres negres i un cel ataronjat. La fotografia no té cap explicació, aquí no es diu què has de sentir però tu no ho pots evitar. La imatge evoca sentiments, silenci, certa fe incondicional i una infinitat més d’explicacions, depenent de l’observador.

A mesura que avancem cap a les posteriors sales no deixem de pensar en la força expressiva que tenen les fotografies. Els detalls a primera vista irrellevants, cobren una importància brutal en el conjunt de la composició. Un camerino desordenat ple de mocadors i lluentons tirats, la marca sobre la pell de l’elàstic de la roba interior, una rialla d’inseguretat, són factors que la fotògrafa no ha manipulat. Són un reflex de la realitat que ella ha escollit transmetre. La gràcia del joc que se’ns proposa consisteix en interpretar per nosaltres mateixos tot el que ella ha considerat fascinant, sense pressions ni dobles moralitats, ni explicacions coercitives. Es tracta de sentir, des de dolor a passió, fàstic o pena, però al cap i a la fi, sentir. Tal i com li deia la seva mestra i amiga, Lisette Model : “si no fotografies el que et sents impulsada a fotografiar, mai faràs fotografia”.

La vida de la que hauria d’haver sigut una dona jueva adinerada més, va canviar gràcies a la fotografia. Primer, com a fotògrafa de moda, -ofici que no va tardar gaire a avorrir. I més tard, en el moment en que es divorciava del seu marit Allan Arbus, convertint-se en alumna de la fotògrafa Lissette Model. Diuen els entesos que gràcies a ella va aprendre a canalitzar tota la fascinació d’aquest món diferent, a través de la fotografia. Lissette solia dir als seus alumnes: “no heu de prémer el disparador fins que el subjecte al qual enfoqueu, us faci sentir dolor en la boca de l’estómac”.

No sabem si les persones, els freaks com es denominaven, que fotografia Arbus li feien sentir dolor en la boca de l’estómac. Però el que sí sabem és que va exterioritzar el costat més humà de tot el que s’havia considerat grotesc. Ella va saber captar l’essència de les persones, dels seus traumes, somnis i frustracions, a través d’una mirada o d’uns rul•los postissos. S’ha de reconèixer que val la pena una pèrdua en segons quines fotografies dels aspectes més tècnics, en detriment de tot de l’expressivitat. La fotògrafa estava molt influenciada per cineastes com Tod Browning i Lewis Carroll o la ja citada Model, de qui aprengué a valorar la bellesa del que no és perfecte.

La nostra visita s’acaba amb la sala octava, una plena de fotografies de persones amb síndrome de down. Fotografies dures, sense cap titulació ni rètols, algunes de les quals ens causen vergonya, d’altres, tendresa. La capacitat de Diane Arbus no té límits; ens ensenya el costat més bonic d’una princesa diferent. Com deia el periodista de El País, Ángel Sánchez Harguindey, si la seva vida tingués una banda sonora, seria la cançó Walk on the wild side -camina pel costat salvatge de la vida- de Lou Reed.

Arctic Monkeys II

O de com fer creure a ninets de 20 anys que són els reis del mambo!

És cert que fa unes setmanes parlàvem de la dificultat que hi ha avui en dia per trobar grups capaços d’acabar amb la monotonia del panorama musical. Però com ja vam apuntar, de tant en tant, el mercat dóna a conèixer bandes com Arctic Monkeys, grups de molta qualitat que sembla que hagin de revolucionar el panorama musical.

Algunes revistes musicals com la Rockdeluxe o la Q i la Uncut de Gran Bretanya, no dubten en qualificar els Arctic Monkeys com el “fenomen musical més important després de Beethoven”. Potser titllar els quatre joves de Sheffield (Anglaterra) de “fenomen” és exagerat, o potser no. Les xifres, però, no enganen: segons la revista Rolling Stone, han venut més de 350.000 còpies del seu primer disc en només una setmana a Anglaterra. Potser els crítics, la premsa especialitzada i el públic anglès en general, estaven ja cansats del brit pop i les seves posteriors “mutacions”. Així que el que han fet és buscar el primer grup que sonés diferent i elevar-lo al nivell de fenomen.

Cert és que els de l’Àrtic no són el primer grup que passava per allà; són joves, toquen des de només fa dos anys, tenen melodies senzilles però contundents, lletres que conten realitats properes, són humils i tenen ganes de passar-s’ho bé. Una sèrie de punts suficients com per tenir molt present al grup, però d’aquí a magnificar-los, hi ha una passa.

La qualitat del grup és innegable, però no han creat ni una música ni un estil que no s’hagués fet abans. Escoltant la seva música, un pot tenir la sensació de sentir els primers discs dels Strokes, a la vegada influenciats per la música dels setanta de Lou Reed. Tot es remunta al que ja s’ha fet. Això sí, la banda compta amb l’avantatge de ser joves, haver triomfat amb el primer disc i de no haver-se desgastat encara.

El grup aporta frescor a un mercat anglès saturat del brit pop de sempre. La banda, igual que la majoria de grups anglesos, s’erigeixen com cronistes d’una ciutat i d’una vida post industrial, però amb la diferència de fer-ho sonant divertits i enèrgics. Però no són revolucionaris. En les seves mans està demostrar si seran un fenomen o no.

Una de crisis existencials

No sé si dec ser la única que de tant en tant pateix crisis existencials que duren un dia o dos, i que normalment coincideixen amb dies ennigulats (amb núvols per els catalans que no m’entenguin) o “dies tontos”com dic amb les amigues o amb qualque fet frustrant.

Avui he revista el meu weblog, aquell que vam fer l’any passat per l’assignatura de gèneres periodístics, bé, tenia un nom més complicat però no el record. M’he adonat que fa poc més d’un any me queixava que des del moment que vaig entrar a la facultat vaig escriure més que mai, però molt menys.

D’una banda vaig, i de fet avui encara també ho fem, escriure molt per totes les assignatures, gèneres, redacció, ràdio, bla bla bla, tot escrit, venga hores i hores davant l’ordenador amb pupil·les més dilatades que si hagués llepat granotes verinoses. Però de fet fa tant de temps que no escric com escrivia abans. Això d’agafar un quadern i un boli a ser possible Bic Médium blau i alé, començar a escriure, a tatxar, a riure’m de mi mateixa pel que acabava d’escriure, a tornar a tatxar, a fer dibuixets als marges...

Fa un any i pico me demanava i demanava si el periodisme és vocacional, avui encara no ho sé. I tampoc sé si ho vull saber. Estic aprenent, reconec que també me frust sovint i me queix, i me super, i m’indign, i pas per tota una sèrie de fases i metamorfosi, com si jo fos un cuquet que qualque dia, se transformarà en alguna cosa.

a) Papallona?
b) Polilla?
c) Cuc més gras?
d) Cuc surfista professional?
e) Ninguna de las anteriores

Això no té importància.

Lo que realment és important és tornar a tenir ganes i posar aquella vitalitat d’abans, de periodisme idealitzat, de batxiller amb carpetes plenes i plenes de fulls escrits, de cares d’empanada i impulsos frenètics i assassins per moure’t de cop i volta! Hem de notar que estem vius! Si el periodisme és vocacional o no, igual depén de jo. Què segurament no trobaré feina del que jo vull el primer dia?? Idò ja me preocuparé aquell primer dia futur que vagi a cercar feina. Què aquesta assignatura no me serveix per periodisme? Idò que me serveixi, dintre de lo que l’optimisme arriba, per formar-me com a persona.

Tenc molt clar que jo estic feta per estar aquí on estic, deixant de banda vocacions o no, simplement perquè jo he tengut l’opció de triar i ho he fet. Sóc aquí a Barcelona, estudiant això, deixant allò altra, bé, un joc de cartes en què el croupier te dóna l’opció, tu tries a què jugar.

Cada dia aprenc coses noves i me passen mil i una històries, i potser no tenc temps per escriure parrafades i parrafades i divagacions sobre surfistes perduts i ones i dies ennigulats que frustren als joves. Però cada dia escric; escric una crònica o una editorial (la frontera entre ambdós és una mica difusa i jo la vaig liant sempre que escric!!) sobre un tema que he tengut la sort que m’agrada: la música. Vaig d’enteradilla intentant justificar perquè els Arctic Monkeys són un grup revelació. Faig entrevistes a gent “important” i me prenen seriosament tot i ser una estudiant. Visit exposicions, me pas el dia de festa, no m’he perdut cap concert ni pop ni rock barceloní, amplio el meu coneixement gastronòmic, escric post-it a la paret de casa de’n Victor, i me demana per favor que mai ho deixi de fer i me mira i me diu, escriu. I jo, escric. Escric per com me mira, per com mira lo que escric. Escric perquè puc emocionar a mu mare, i fer sentir orgullosa a la meva família, escric perquè la meva cosina m’encarrega una història per llegir a la seva boda. També escric notícies, i les locut a ràdio i televisió, i a sobre ho faig en un camp minat de tòpics i frases fretes i males construccions que la majoria dels periodistes “serios” tenen. I jo, toooma, no ho puc fer, i si ho faig, me suspenen! Així que escric cautelosa, vint minuts per frase, argumentant tot el què dic. Però escric. Escric notes a les meves amigues i lis compr marcs amb fotos que dedic, escric postals casolanes i riem plegades mentre llegim.

Mentre sigui viva i tengui ganes de contar les coses, ja està, no tenc res més pel que passar pena.

Marta, avui no frustrada

Des de l'Àrtic, amb amor (clica a la website oficial)

Who the fuck are Arctic Monkeys??

És cert que fa unes setmanes parlàvem de la manca que hi havia avui en dia de bandes que sonessin diferents, de la dificultat per trobar un grup que toqués com encara ningú ho havia fet, però com ja vam apuntar, de tant en tant el mercat musical ens dóna a conèixer grups com Artic Monkeys.

Cap dels integrants d’aquest grup de joves originaris de Sheffield (Anglaterra) tenen més de 19 anys. Tampoc tenen més d’un disc al mercat i fa uns mesos ni tenien discogràfica, però el seu primer disc Whatever People Say I'm, That's What I'm Not és el disc de debut més venut de la història de la música britànica, per davant dels Rolling Stones o Oasis. A més a més, la banda acaba d’anunciar la seva gira europea, que inclou un concert a Barcelona, concretament a la sala Razzmatazz dia 17 de maig.

Alguns diuen que els Artic Monkeys no són més que una còpia més fresca dels Strokes, però la seva música va una passa més enllà. La veu peculiar quasi afònica d’Alex Turner, els ritmes frenètics però no atropellats de la bateria o els acords contundents del baix són algunes de les característiques del so de la banda. Un so influenciat per grups com els White Stripes o The Hives, però amb un punt novedós. Les seves lletres parlen de problemes juvenils, de marxes i de noies, de la identitat, del futur, dels records. Lletres que són quotidianes, properes per a molts joves i reflex per a generacions més grans del que han viscut. Els de Sheffield aposten per un so compacte, sense que cap dels elements de la banda destaqui per sobre dels altres. El seu disc mescla elements del pop, el rock o l’ska, sempre amb la marca d’un grup que ha demostrat una maduresa gairebé inaudita tant per l’edat que ells tenen, com pel temps que porten tocant.

Encara no sabem què passarà d’ara endavant amb el grup, però el que sí podem dir és que de moment han aconseguit despertar a un públic amb ganes de sentir música nova i sacsejar les llistes musicals de gairebé mig món i tot això, amb només uns mesos. El futur és més que prometedor.

Marta, avui d'entesa!

Tirant del bagul dels records

Durant els pròxims quatre mesos Barcelona serà l’escenari on actuaran alguns dels grups més destacats del panorama rock, heavy i pop de les dècades dels anys 60 als 80. Fa una setmana l’únic supervivent de la banda de rock americana The Ramones, Franky Ramone, actuava a la sala Sidecar, però els Ramones no han estat ni seran els únics que ho faran. Iron Maiden, The Who, referent del moviment mod o els autors de “Hotel California”, The Eagles, són alguns dels grups que actuaran pròximament a la Ciutat Comtal. Però per què aquesta tornada dels clàssics?

Diuen que la música, igual que la moda va per cicles i que tot el que s’està fent avui ja s’havia fet abans. Sovint es critica la dificultat que hi ha per trobar grups que aportin una pinzellada diferent a un panorama musical heterogeni. Però, diuen els crítics experts, que molt de tant en tant sorgeixen grups com Coldplay, que aconsegueixen desmarcar-se i trobar un so propi, lluny de ser revolucionari, però almenys distint.

Els grups d’avui en dia ja no aconsegueixen facturar el volum de vendes d’abans; la pirateria o fins i tot el fet que la majoria de grups sonin igual, fa que el mercat hagi de recórrer a les bandes que en el passat van marcar un punt diferent en la música, per tal d’augmentar els seus ingressos. Així doncs des del mercat se’ns satura amb recopilacions, remasteritzacions, edicions amb llibres o dvd’s, que no són més que intents per compensar el dèficit que actualment pateix el sector de la música. Per això tiren del bagul dels records d’una època en què tot sonava a nou, estrany i diferent. I amb els concerts passa el mateix. Als cartells dels festivals, per exemple, hi apareixen els grups més de moda, al costat de les estrelles del passat, i Barcelona no n’és una excepció.

Sembla que la majoria dels grups d’avui en dia no convoquen el públic suficient com per fer rentables les actuacions i les sales de festa opten per bandes que en el passat van ser punteres i que encara avui atreu a tot un públic de diverses generacions que té aquell regust que temps passats sempre foren més bons.

Marta, avui de periodista musical

"La subcultura", Dick Hebdige. Capítol 4.

“Hipsters, beats & ted’s”

La història de les subcultures juvenils europees de postguerra es remunta als Estats Units, als “Happy 20’s”, el moment en què la música jazz serveix de nexe a dos grups antagònics; la joventut blanca i els obrers negres. Una interacció de grups simbolitzada per les jams sessions, la fusió, la còpia i la posterior readaptació d’un estil cultural.

D’aquesta “apropiació d’estil”, en resulta el swing, una música edulcorada sense missatge ni connotacions subversives com les que tenia el jazz. Al voltant d’aquesta nova forma sorgeixen dues tribus; el beat i el hipster. Aquesta convergència mai vista entre races va donar lloc al pànic i a la histèria social. Es produeix una idealització de l’home negre, basta llegir escriptors com Jack Kerouac o la prosa de Norman Mailer. La relació dels beats amb l’home negre era imaginària, exòtica. Eren universitaris de classe mitja (Kerouac), que asfixiats per responsabilitats i normes, volien escapar al món . Mentre que els hipsters convivien amb ells als guetos; un contacte real traduït en clubs, en un llenguatge en comú i en les mateixes inquietuds.
Només la cultura beat traspassa les fronteres i arriba a Gran Bretanya a mitjans dels 40. Sense una presència forta d’immigrants antillans, la cultura hipster no tenia raó de ser.

Però fora del context del jazz, una altra fusió tenia lloc: la música pròpiament (gospel, blues) es fusionava amb el country més ianqui. Neix el rock’n roll!
I una vegada més, aquest nou estil és tret de context i exportat a GB, on la seva readaptació origina els teddy boys. Un grup en terra de ningú, separats del seu origen, exclosos dels treballs dignes pel seu aspecte: tupés, gomina, sabates de gamusa (Elvis és el rei!). Definits com a violents, els ted’s es van enfrontar amb la comunitat antillana, - sense comprendre que incorrien en una contradicció ja que l’estil tenia arrels negres- i també contra els beatniks. Representaven un “cosmos buit”, parafrasejant a Hoggart.

Més tard, apareixerien els mods, la primera subcultura que neix en barris multiracials. L’experiència va ser positiva; es van nodrir de bona part de la música negra (James Brown, Prince Buster), van crear el seu propi món clandestí i allà, a través de les drogues, de la música i la roba, van divagar i conviure amb la comunitat negra. Però dins de la subcultura hi van haver escissions; un sector de joves que per les pressions del mercat o de família van haver de madurar, de treballar i es van radicalitzar: són els hard-mods o els skins del lumpen. Tot i que ells i els antillans compartien certs espais i música, les diferències no tardarien en aparèixer. Com diu Hebdige “cada vegada que intervenia la bota, blanca o no, contra algun grup, una contradicció se feia desaparèixer”

Però els moviments se separaven cada vegada més. Els músics antillans proclamaven la , el rastafarisme, les qüestions racials, deixant de banda als skins, qui perdien interès per aquest nou enfocament del reggae. La subcultura pareixia morta, i així seria si no fos pels disturbis de Liverpool contra els immigrants al 72. Aquesta resurrecció es completa amb el naixement del glam rock, que integra els skinsheads i l’underground.

El glam rock va ser durament criticat per la manca d’interès en la política o qüestions socials. Recriminaven a gent com Bowie o Lou Reed el fet de només transmetre valors estètics, comercials; nuls. Però això no és del tot cert. Segons Taylor i Wall, amb l’adveniment dels tintes, el maquillatge i l’ambigüitat, es van plantejar dubtes sobre la identitat sexual, fins ara reprimides o ignorades, i sobre la transició cap al món adult.

A finals dels 70, els artistes del glam rock evolucionen cap a unes lletres, músiques i valors molt allunyats del públic real. La fantasia i l’autoexili mental dels músics deixa un buit enorme que serà ocupat per l’estètica punk. Aquests, s’enorgulleixen de ser de classe obrera, de tenir lletres sinceres, deixades, amb un llenguatge dur, coronats per ningú com a portantveus dels marginats. Al contrari que els seus precursors glams.

Classificats per Richard Hell (Revista New Musical Express) com a , els punkis van transmetre aquests valors (atur, desesperança) simbòlicament a través de l’estètica: cadenes, pues, etc. El era el crit que integrava lletres sobre política, problemes juvenils; tot el que li mancava a la música blanca actual. El punk no era la còpia d’un estil; era una traducció blanca de la identitat negra. La música combinava elements locals (la Reina, la bandera) amb el buit interior que sentien.

La música i les diferents subcultures que en deriven, van mutant. De l’esgotament del glam rock, sorgeix el punk, del jazz el swing, etc. Les subcultures de postguerra representen un moviment dialèctic entre cultura blanca i negra, però que en el cas del punk, està bloquejada. , Dick Hebdige.

Reflexió personal.

Intentarem comprendre les causes que provoquen la “pèrdua d’identitat” de les subcultures, saber què transmeten els seus gestos, el look. Xerrarem sobretot de punks, perquè és un grup que dóna molt de si. Alguns diuen que és un ideal que mai morirà, una manera d’entendre la vida, contra l’ordre establert. D’altres, en canvi, que no és més que una moda, buida de contingut. Però que suposen les estètiques de les subcultures?

“Hablo a través de mi ropa” – Umberto Eco, 1973.

L’elecció del vestuari es fa moltes vegades en funció de les nostres preferències, de les possibilitats econòmiques, una tria conscient que transmet informació. Per a sociòlegs com Weber són un indicador de classe o d’estatus. Quan la manera de vestir s’adequa a la de la majoria, és “normal”, no passa res. Ara bé, la diferència rau en què l’estètica de les subcultures, és prefabricada, intencional, i mostra un missatge més o menys clar.

Els punks foradaven amb precisió les seves camisetes, els rockers duien tupés farcits de gomina barata, els glams, lluentons. Aquestes estètiques són codis compartits amb la comunitat, però que alhora serveixen per atemorir o excloure a la resta de la societat.

L’estètica és la manera a priori o superficial que té la subcultura per diferenciar-se de la resta de la gent. Però aquesta pretesa diferenciació crec que s’ha de matisar. Si analitzem el grup dels gòtics, per exemple, veurem que el fet que tenguin una estètica tan extrema, fora del que és “normal”, no fa sinó que necessitin encara més de l’acceptació d’una altra comunitat social. Aquí se’ns planteja un dilema, ja que per una banda s’intenta fugir de tota classificació i normes socials. I l’únic que s’acaba fent és acceptar la mateixa situació, però d’un grup minoritari dins la societat en general.
El que està clar és que no només els mitjans poden comunicar: un imperdible o unes Dr.Marteen, poden expressar tant o més. Hem vist que l’estètica punk és una representació simbòlica d’aquella primera generació: opressió, dolor. Pues i corretges.

“Do it by yourself”– Lema punk.

Tot i que el llenguatge corporal i el look de les tribus són la font d’informació bàsica, no són les úniques. En el cas de moviments com el punk, les lletres de les cançons són un reflex de l’ambient on neixen aquests grups. Atur, guerres, desesperació, política i frustració són alguns dels exemples del seu repertori temàtic. “Spanish bombs” (The Clash), “God save the Queen” (Sex Pistols) o “Revolution” (Alternative Tv).

The Ramones, un dels grups punks de referència als Estats Units, criticaren la tendència depressiva de les cançons angleses. “Nosaltres també estàvem a l’atur quan començàvem a tocar, però les nostres cançons parlen de temes alegres” afirmava Joey Ramone, líder del grup. Missatges contundents però curts, ritmes accelerats, melodies simples i veus semi afòniques constituïen la base de la música punk.

“You can’t arrest me, I’m a rockstar!” – Sid Vicious, integrant dels Sex Pistols.

La qualitat de la música, -s’havia de dir-, deixava bastant a desitjar, però això era un tema secundari. El que importava era causar algun efecte. Els concerts punks solien acabar en orgies de sang, insults i saliva entre sectors del públic, els músics i la policia. Els noms dels grups i de les cançons estaven escollits a consciència. Grups com “Sniffin Glue” (els esnifa pega) o “Dead Kennedys” (els Kennedys morts) i també cançons com “Anarchy in the UK” demostraven una manca de respecte pels valors de la societat, una violació dels tabús i una ideologia pròpia. I penso que ortodoxa o no, aquesta era una forma més de comunicació. Segurament hi havia altres maneres d’interactuar amb la societat, però la via escollida pels punks va tenir molt d’èxit en quant a ressò.

“Em vaig sentir brut durant 48 hores” – Un concejal després d’un concert punk.

Les subcultures representen una ruptura amb els valors, l’estètica, de la societat predominant. La gent tendim a reaccionar amb por envers a allò nou o distint.
Passada la histèria social, la societat se planteja com integrar aquests elements desestabilitzadors i recobrar un ordre simbòlic que s’havia trencat. D’una banda s’ha de fer que tot els distintius únics d’aquesta subcultura se transformin en béns o moda de consum de masses, i d’altra banda s’han d’”etiquetar” les ideologies diferents.
Mercantilització de l’estètica + Redefinició ideològica = R.I.P “Subcultures”.

Segons el sociòleg i expert en comunicació Stuart Hall, hi ha dues vies per aconseguir reintegrar les tribus; una és trivialitzar tot el seu món; negar que existeixi tal “món”. I l’altre és convertir-los en l’entreteniment de la societat, un moviment sense sentit, simples acaparadors d’atenció.
Massa sovint atribuïm conceptes negatius al que és diferent. Moltes vegades la diversitat suposa riquesa, i les tribus urbanes no tenen perquè ser una excepció. Si els intents conciliadors de l’ordre passen per polítiques homogeneïtzadores crec que estem equivocats. La societat necessita de les subcultures per renovar-se, per conèixer noves funcions i disfuncions del sistema, per treure profit dels moviments estètics, fins i tot diria que se necessiten les subcultures per a “assegurar i ratificar la normalitat” de la majoria de la població. Si algú és normal, és perquè hi ha algun element que és diferent.

“I fought the law, and the law won.” -The Clash.

Durant la primera generació del punk els grups es van plantejar si havien o no de firmar contractes amb grans productores musicals. Sex Pistols va signar amb EMI. En canvi, The Clash es va mantenir al marge. S’havien venut els Pistols? Era una evolució? La fi?

Crec que tota comercialització de les subcultures no fa sinó condemnar-les a mort. En el moment en el qual l’estètica pròpia d’una tribu se posa a l’abast de la , aquesta ja ha perdut el sentit, l’esperit de canvi. Quan una dissenyadora va declarar a la Cosmopolitan l’any 1977: “To shock is chic!” (escandalitzar és fashion), el punk acabava de morir una mica més. La incomprensió, la por, la denúncia social implícita o explícita, les idees inicials de les estètiques subversives, avui ja no deien res.

El punk s’ha quedat atrapat en un punt, incapaç de renovar-se a sí mateix, mort quan s’han convertit en icones, condemnats a encarnar l’alienació i els problemes socials de per vida. Els intents de recuperació per part dels grups d’avui en dia, poques vegades quallen. Penso que no hi ha tornat a haver un moviment subcultural tan fort com aquest, el més proper seria el grunge. Les subcultures en general em fascinen. Com una veu a contracorrent s’alça, desafiant al sistema preestablert. Les maneres en què transmeten informació; una simple perruca o rímmel; el plantejament de la identitat sexual.
Si bé es cert que segons quines actituds o accions no són mai justificables, per molt gran que pugui ser el ressò que tindran o la necessitat de comunicar que tinguin. Fins a cert punt la irreverència, la lluita ideològica pel canvi, són acceptables i positius. Però contràriament a la idea de Maquiavel, la fi no justifica mai segons quins mitjans.

A la Vila del Pingüí!

La vida estudiante es la vida mejor…sin trabajar, sin trabajar, sin estudiar, sin estudiar…coooon la botella de ron!
-(véase canción pirata popular)-

Ja fa un any i poc que soc fora de casa; un any i pico de festes, de dormir tota sola (tota sola?), de cuinar, de bugades, d’anar a comprar a Alcampo i no només per preparar la típica festa! Un any i pico d’aprendre que es pot ficar i no al programa quatre de la rentadora, d’obligar-te tu mateix a posar-te a estudiar, a canviar els llençols no només quan hi caigui menjar, un any de compartir tot això amb gairebé dos mil persones més que com jo, també estan a la Vila. I bé, de compartir això amb tots els estudiants exiliats de la “casa familiar”!.

Aquest, és un homenatge a tots els estudiants que dia a dia sobreviuen amb dietes sospitosament equilibrades! Estem en un limbo entre viure amb els pares i la vida real. No m’imagin vivint a un pis de veritat fent tot el que faig ara, crec que tot això m’està permés per ser estudiant!! És com un estat d’excepció!

A la meva gelera hi ha un cartró de llet, un enciam, dues taronges, un brik de nata líquida (tranquils, que l’he encetat avui!), un pot de philadelphia, paté picant de Mallorca, dues botelles d’aigua, un tros de sobrassada, i tres ous...i quins ous! La vida universitària a vegades és buida, com la meva gelera, me pensava que seria més rollo Cuéntame cómo pasó! Corrent davant els grisos, manifestant-me, bla bla bla....més hippi-socialisme.

A vegades és massa agitada, o té punts dolços que no t’esperes, com quan qualcú apareix a casa teva tapant-te els ulls i regalant-te un ou Kinder! Però sobretot, és rara i això és el que més m’agrada! Combines ingredients i dates de caducitat no gaire recomanables, i normalment, amb algun que altre susto, te'n acabes surtint...

Visca la meva gelera, i la meva vida! I aquest és el meu homenatge a tots els fills de cuina x solters que mai segueixen una recepta 100% al peu de la lletra! Què ningú ens feia capaços d’aguantar dos dies seguits i aquí estem, donant la bara...

Pensant que més he de comprar. Ha vengut un amic a berenar i m'ha saquejat els tallarins que tenia preparats per sopar...En fi, és el preu que pagues per tenir vida social!!

Marta...avui recapacitant dels mesos i els tickets viscuts!

Quin dia deixàrem de ballar??

Homenatge a tota una vida, a totes les paraules que ens hem deixat pel camí...

Aquesta, com tantes altres, és una reflexió personal, que per qualque cosa aquesta és la meva weblog!

Avui no xerrarem de surf, ni de la sensualitat d'una esquena despullada, ni res de tot això. Avui vos confessaré una de les meves pors, una d'aquelles que dus tan a dins, que poca gent sap.

Aquesta reflexió no és fruit d'uns dies, ni d'un fet concret, és un pensament que sempre l'he tengut "rondant" pel cap, però que dimecres en qüestió se'm plantejà de nou. Estava sopant a Les quinze nits, de la plaça Reial amb un amic i xerràvem entussiasmats sobre política, sobre la vida, sobre la Vila, les carreres tot. Ja sabeu, dos universitaris, dues copes de vi (tot i que a mi me pareixia un vi extremàdament fort i no vaig beure) i una conversa que durava hores i hores. Un bon moment. Un bon sopar. Un nou pensament.

Mentre en Mikel i jo no aturàvem d'interrompre'ns l'un a l'altre, amb tot el que havíem de dir, amb totes les ganes de fer sentir la nostra veu...una parella gran al nostre costat, no deia res.

Les taules de Les quinze nits estan relativament a prop, supòs que és una qüestió de rendibilitat econòmica o ves a saber què! Però clar, estant tan a prop no vaig poder evitar fixar-me amb ells.
Què passava??

Una parella, un sopar, un bon vi com el nostre...Un silenci que segurament durava més que aquella nit.

- Mikel, hi arribarà un punt a les nostres vides que ja no tendrem res més a dir?? Què tot el temps que ara ens falta per expressar-nos, serà la nostra maledicció d'aquí molts anys?

En Mikel no ho sabia ben bé, però la seva cara no denotava gaire positivisme, així que vaig suposar que sí, que tothom acabava així. Has passat una vida sencera amb qualcú; has viscut tot el que t'havia tocat viure, bo, dolent, amarg, i una llista d'adjectius que vosaltres mateixos podeu redactar. Per ser capaç de mirar-te i haver d'abaixar el cap per no saber què dir.

Què quedava per dir-se? 30, 40 anys, 50 de matrimoni?? I què tenien? Un encontre fugaç i casual dels ulls avergonyits d'aquell silenci. Unes paraules que tartamudejaven lo bo que estava aquell vi i com havia refrescat la nit.

Comparteixes la teva vida amb qualcú per arribar a xerrar de com ha canviat el temps?? No m'ho vull creure. Diuen que la gent que xerra del temps, és gent que no té res a dir...NO ESTIC D'ACORD, NOLTROS ENS PASSAM EL DIA MIRANT EL PARTE METEREOLÒGIC I TENIM MOLT A DIR. -Petit incís-

Me va fer molta por acabar així, desencantada, cansada i tan avorrida que no tengui res més a contar. No hi pens gaire en com envelliré, però en moments com dimecres ho vaig fer.

Vaig centrar la vista en la nostra taula de nou, en tot el que deiem, en les tonteries de les que reiem...I vaig tenir por, molta por. Una por que pensava que s'havia mig ofegat entre els crits dels "carpe diem", però que resultava que encara estava allà, esperant a l'aguait.

Pensava que sempre tendríem coses de les que xerrar, que tot són etapes i com a tal, les vius, te passen coses i les pots contar. Quan estàs a l'edat del pavo, només fas que xerrar d'al·lots, de "tonteries" ens pareixen ara, després universitat, debats polítics i t'adones de lo molt "progre" que ets, després una feina, una persona potser?¿ , una família o no, un cotxe, viatges...i que quan ets gran també te deuen passar coses com per a contar-les. No?

Els silencis m'apassionen (qui ho diria), però m'assusten també. Reflexion sobre la seva durada, pensant en si m'estarà passant el mateix i que si cada vegada tenc menys a contar, després respir profundament i somric, i molta gent mai enten perquè quasi sempre ric, i tampoc importa.

De moment, jo que encara soc aquí i encara tenc molt a dir, ho diré. Demà, si no tenc res més bo a contar, potser calli. No ho sé.

No vull pensar que hi ha un moment en les nostres vides en que deixen de ser nostres, un punt en que la RUTINA es dilueix amb la sang que corre per les nostres venes i és un verí del que ja no ens podem desfer. M'aixecaré, ballaré al metro amb les meves amigues, faré flysurf mentre les meves cames m'aguantin, xerraré fins que deixi de dir coses interessants, besaré a qui vulgui besar, riure perquè seré conscient de que potser demà el món m'avorrirà!

Voldria saber en quin punt de la vida d'aquella parella van deixar de riure? De fer plans? De tornar la mirada enrera i somriure tontament? Quan li va deixar de dedicar cançons? En quin moment es van deixar de mirar als ulls per sentir que ho estaven fent bé? Sé que l'amor no és etern. Però també crec que tota una vida ha de deixar alguna cosa més profunda, més sincera, que no un comentari sobre un vi arranciat i una nit fresca.

En quin moment vareu deixar de ballar?

.

Marta, avui amb por

Manifest publicat al foro de spainkiters.com

NO SOM DELINQÜENTS SOM ESPORTISTES…

En pocs dies a la televisió publica catalana han sortit varies notícies al voltant d’una competició de Kitesurf o Flysurf que s’ha celebrat a Tarifa.
Imatges espectaculars per omplir un espai televisiu? La notícia ers principalment que una coneguda pàgina web d’apostes per Internet patrocinés aquesta competició (Bet & Win, per què no dir-ho??). No importava l’interès que aquest esport per sí sol pot generar.
Estic ben segur que l’interès de les notícies que s’han emès aquests dies no feia referència al gran seguiment que té el kitesurf al nostre país, sinó que s’ha produït una apologia de l’esport. Tots sabem que els periodistes i els mitjans en general tenen un gran poder d’influència. Davant un esport que encara és nou i relativament poc conegut, el flysurf destaca per la seva espectacularitat i desgraciadament per les ganes de lluïment que tenen alguns que ho practiquen, menys mal que són una minoria, i aquest és un factor que s’ha emprat per criminalitzar l’esport d’una manera sense precedents.

Cites recollides d’aquests programes on s’afirmava: “ …un esport tant espectacular com perillós per els banyistes , motiu per el que esta prohibit a la nostra costa….”
Amb això s’aconsegueix, a banda de que el flysurf està prohibit de l’1 de juny al 30 de setembre per tal de no “interferir negativament” en la tranquil·litat de les platges, que la gent ens tracti com a criminals, com a bojos sense cap coneixement ni un.

Els primers anys de l’snowboard van ser difícils, però fou un esport que no trobà tants entrebancs com els que se’ns estan plantejant a nosaltres.

S’ha d’entendre que nosaltres som els primers que no volem que hi hagi inconscients a la platja, i si n’hi ha, es procura parlar amb ells i que entrin en raó. És lògic, ja que amb aquest tipus de personatges només s’aconseguirà que causi algun accident i la prohibició serà permanent. Així doncs, nosaltres som els primers interessats en practicar un esport amb tranquil·litat, sense ferits, sense ser insultats, gaudint de platges netes i d’un territori que siguem sincers, no pertany a ningú.

.
Una comunitat que vol gaudir d'una manera diferent

Som conscients del perill que suposa practicar el flysurf, i en un primer pla aquest perill està dirigit a nosaltres mateixos, així que no ens interessa fer el boig, perquè patirem nosaltres les conseqüències. L’únic que estem demanant és una regularització de l’esport; platges amb boies, zones delimitades i que cessi aquesta criminalització de l’esportista. Les platges no van ser només creades per prendre el sol i nosaltres, a l’igual que windsurfistes, surfistes, wakeboards, submarinistes, buggeros...hem trobat una nova manera de gaudir del tradicional “dia de platja”. No se’ns pot culpar d’això, sí que es pot fer si els flysurfistes no respecten les normes de navegació i suposen un risc per als banyistes, però sinó, crec que la persecució d’aquest col·lectiu no és la solució.

No seria el primer exemple d’un nou esport o hobby regularitzat; pensem en les motos d’aigua, que particularment fan més por que els surfistes, tenen ja una regularització, se’ls demà un permís, en teoria han de respectar uns metres mínims de distància amb la vorera de la platja...tant difícil és engega un projecte semblant per al flysurf? Ben segur molts kitesurfistes estarien encantats de poder col·laborar en la creació de tota aquesta nova normativa. El nostre col·lectiu està farcit d’advocats, arquitectes, funcionaris, metges, periodistes, i molts més.

Si nosaltres també permetem que cada cert temps la població de les nostres costes es tripliqui, que les platges s’omplin de segons quins elements amb comportaments incívics que destrueixen el nostre entorn (quantes vegades ens haurem tallat per culpa d’una botella de cervesa tirada a la mar, haurem surfejat entre bosses de plàstic dels souvenirs, etc?), crec que també tenim dret a gaudir del que en certa manera és més nostre que seu. I siguem realistes, des del propi punt de vista de l’egoisme, nosaltres no tirarem botelles, ni bosses, ni compreses ni res semblant a l’aigua, perquè instants després, estarem nadant o esquivant com poguem aquests obstacles tan perillosos.

Ja per acabar, només destacar que per exemple aquí a Catalunya hi ha milers de practicants de kitesurf que a partir del 1 de Juny es queden sense lloc on poder practicar el seu esport. Deixen la platja a la resta de gent per a que pugui gaudir d’un bany amb “tranquil·litat”, per tant, no deixem ara que se’ns vegi des d’aquest punt de vista tan negatiu.

Els qui ens vulguin atacar ho faran sempre des del mateix angle, però no hem de deixar que un esport que és espectacular i nou, es converteixi en sinònim de perillós i als esportistes se’ls titlli de criminals. Si en lloc de fer flysurf s’estiguessin drogant en un cantó i robant carteres als qui passen, llavors ho acceptaríem, però com li dic a ma mare; tot el temps que estic dins l’aigua, no estic fent res de dolent i saps ben bé on soc!

No som delinqüents som esportistes. Gràcies per la vostra atenció.

Mitos, flysurfista de Casteldefels.
Text adaptat per Marta


Només volem això

L'art, la publicitat, nosaltres i la fotografia

Què és l’art??

Tenc dues respostes que m’han servit per respondre a tal bohèmia pregunta.

1) Art és tot; qualsevol cosa és art. La publicitat, els quadres, un somriure, un dibuix mal fet en un cantó d’un paper, el moviment, tot en el seu sentit més ampli.
2) La publicitat per exemple, no és art. L’art no entén d’economia ni de mitjans. És qualque cosa capaç de transmetre’ns un missatge o fer-nos sentir alguna cosa. Però ni de bon tros tot és art.

Jo no soc una gran divagadora ni entesa sobre aquests temes, per això teniu el blog de n’Alba on hi comenta obres d’art, des de la perspectiva d’algú que en sap. El que sí sóc és observadora i curiosa. M’agrada experimentar i conèixer, que m’arrosseguin fins a un museu i m’expliquin, que me duguin a un concert d’un grup fins ara desconegut per mi. Les ànsies de conèixer no s’haurien d’esgotar mai. La curiositat manté bona part del meu esperit viu, m’aixeca, em mou, m’atabala, m’estressa, me motiva...


Una de les primeres fotos de la sessió...tot nervis

Volia escriure aquest post per diverses raons. Una d’elles és perquè darrerament he sentit diverses vegades la pregunta inicial sobre si tot era o no era art.

- Parèntesi: un anunci de BMW amb una ma fora d’una finestreta, amb una música adient (concretament la cançó “Lauren’s walking”) i un gran muntatge és art?? I l’anunci de Colón d’una dona futurista vestida hortera a més no poder, en un viatge al futur, és art?? Llavors l’art depèn de la capacitat de desemborsar diners del producte?? Per fer art s’han de tenir diners? –

El que més m’agrada de l’art, sigui en la vessant que sigui, és la capacitat de commoure que té.

He de dir que aquests dies fent aquestes fotos amb uns amics que estudien disseny, vaig, i supòs que els meus companys també, gaudir molt.


Totes les històries que hi puguis veure, seran les reals

Jo, que ja vos he dit que no soc una entesa, vos he de dir que algunes de les fotos que hi ha aquí penjades donen molt de joc per imaginar certes històries, posar noms, situacions i conflictes entre els personatges; entre uns personatges que estan quiets, plasmats sobre paper, però que igualment tenen vida darrera la nineta dels teus ulls.

Només estan posades algunes de les que vam tirar, però si poséssim la col·lecció sencera, serieu capaços d’explicar una història de desenganys, de gelosies, d’amistat, etc, només jugant amb les expressions de la cara o la posició gens equívoca d’una ma.
M’ha impressionat molt ser capaç de transmetre, junt amb els meus companys, unes històries que ni de bon tros eren reals, uns sentiments que ni existien...una grata experiència!!

No sé si això és art, però havia d’ensenyar al “món” lo que quatre estudiants perturbats han sigut capaços de fer! Cert que tenen problemes d’”aire”, de lluminositat, etc, però trob que ja estan prou bé pel temps que fa que fan això.

En el moment d’ensenyar-les als companys vaig passar molta vergonya, però només va durar uns instants, perquè vaig comprendre que la gent no se les mirava com “les meves companyes de classe en top-less!” sinó que hi veia una composició que perdia els possessius, meva, meu...per passar a ser tot ú.

És una divagació molt psicotròpica, ho sé! Però tant l’altra amiga com jo, coincidim a remarcar lo positiu de la sessió. Prens consciència del que el teu cos és capaç de transmetre si tu ets el primer en imaginar-t’ho! L’expressivitat i l’espontaneïtat van estar presents al llarg de tota la sessió; moltes fotos van ser ideades abans de tirar-les, però moltes d’altres també van sorgir al moment, entre rialles i situacions divertides.

Res més, només deixar-vos quatre reflexions per a pensar, sobre l’art i tot això, ja sabeu! I com que el blog és meu, idò algun dia hi havia de ficar alguna cosa sobre les meves paranoies psicotròpiques! I aquí estan.

Des d’aquí recoman a tothom que tengui oportunitat que visqui aquesta experiència! Te sents molt bé amb tu mateix, descobrint facetes que fins ara pensàvem ocultes!


Una de les fotos fruit dels nervis i les rialles

Cuidau-vos molt i bones ones!!

Marta, avui de musa

Pau (la Habitación Roja) i jo
Posted by Hello

Les gruppies!

Quin tema a triar no??
Què vos puc contar de les gruppies que no sapigueu ja??

Aquelles nines que ho saben tot, però oju, tot, eh?! dels seus ídols! Però a més a més, tenen una connotació més, diguem-ho, "eròtica-festiva". Heu vist la pel·lícula "Almost famous" (Casi famosos) o la "The Wonders" o un capítol dels Simpsons on van al Rolling Stone Fantasy Camp...

Aquí apareix la idea de la gruppie que està liada amb el cantant o guitarra del grup, generalment són aquests els que "pillen" més, tot i que personalment prefereixo els percussionistes, (cadascú escombra cap a casa, i jo era percussionista!) o els baixistes. Darrerament m'he trobat amb una de baixistes amb un potencial que fa por! (véase la crónica dels Sunday Drivers) però aquest no és el cas!

Trob que el fet de les gruppies és curiós, si més no, divertit.
A què ve tota aquesta divagació?? Res en concret, fa temps que volia escriure sobre les gruppies i mira, ara tenc un blog! A mi ja m'ho han dit unes quantes vegades això! Però sense la connotació eròtica-festiva, que consti!! jajajja

.
La Habitación Roja en la presentació del darrer disc

Aquest finde he tornat a anar a un concert de La Habitación Roja, que pareix que aquestes setmanes no faig altra cosa que seguir-los! I m'he enrecordat de quan tenia quinze anys i gens de vergonya i vaig pujar a l'escenari amb ells (sense saber qui eren) i vaig començar a xerrar. Total, que vaig aconseguir les baquetes firmades, les entrades dedicades i que el guitarra en fes un cassé i em convidessin a prendre algo (però jo era tendra i dolça i no bebia!). Jijij, quin riure!

Poc després d'això vaig començar a sentir-los i a comprar-nos discos i avui, sóc una de les majors fans de la seva música, como no! gràcies al meu germà i el seu talent per descobrir-me nous grups!

També va més o manco així la història amb els Gigolo Aunts, només que amb aquests ja els coneixia i el guitarra, - diga-li guitarra, diga-li semidéu- m'encantava de feia temps, mr.Jon Skibic, per favor, cercau-lo al Google!! Saldo del dia; fotos firmades, pues de guitarra, una baqueta dedicada i una hora xerrant amb ells! Si és que aquests nois vinguts de Boston tenen una paciència q pa q!!


La formació dels Gigolo Aunts (Skibic a l'esquerra!!)

I de cop, la història es repeteix amb els dos grups de nou! Bé, en el cas de la Habitación, hi ha hagut fins a una 4ª ocasió!! Yeeehh!! Però sense res més que dos petons, no vos malpensessiu ara! jajaja.

Bé, i així algunes històries més, però les que més me motiven són aquestes!! La reflexió del dia és; què tenen aquests personatges?? Ens atreuen ells com a persona, ja sigui el seu físic o el que sabem i coneixem d'ells (gràcies als mitjans, que tampoc té perquè ser un reflex 100% de com és la persona en realitat) o realment ens atreu la fama??

Si quasi no coneixem a la persona, com ens pot agradar?? El fet de que siguin famosos/coneguts els hi aporta una aura especial, o simplement és la oportunitat perfecta per acaparar protagonisme nosaltres mateixos?? O un poc de cada cosa?

T'agrada una imatge, unes declaracions, però crec que poc coneixem a les persones de carn i óssos que s'amaguen sota la fama, segurament són persones normals i corrents! Ens agradarien llavors tant, si fóssin qualsevol amic més, un desconegut?

No sé, però visca les galtes vermelles, els batecs frenètics del cor i pensar que t'ha mirat!! Serà una tonteria, però em fa gràcia i m'agrada descobrir parts tímides i "paves" de mi! jejeje.

Marta, avui de gruppie.

Fenomen Blog; blog blog blog blog!!

Els blogs!

El boom dels blogs, dels quaderns de bitàcora en tota les seves expressions; fotologs, weblogs, quaderns...

M'ha agradat la frase extreta del diari 20minutos que diu: "El diario 20 minutos es consciente de que algunas de las mejores crónicas sobre la sociedad del Siglo XXI no están en los medios tradicionales, sino en Internet" Aquest diari és conscient de la importància dels blogs i cada dia dia hi dedica un apartat a assenyalar les blogs més destacades del dia! I a més a més, acaba de convocar el Primer Concurs de Blogs Espanyols de la xarxa: http://www.20minutos.es/premios_20_blogs/ (riete tu!)

Per tant, si vols menjar el dia de demà, fes-te avui un blog! És la solució a tots els teus problemes!!! Podria ser un bon eslògan per fomentar la creació dels blogs. Un blog, un somriure.

El que no podem negar és que hi ha hagut un "boom" extraordinari d'aquestes pàgines personals. A mi personalment m'agraden algunes, però d'altres moltes m'atabalen!! tanta informació, tantes opinions en quatre línies!! Ja sé que jo faig el mateix, però mira, no és la meva intenció!

Crec que el que diu 20minutos és cert, els blogs s'han convertit en una eina fonamental per molts periodistes, molts d'ells també tenen les seves de pròpies. Amb els blogs sorgeix la figura del "periodista del carrer"; aquell que a diferència de nosaltres no està a la facultat de comunicació, però sí que hi era en el moment del tsunami, o és un expert en economia que ens farà molt més entenedor els problemes del FMI...

Ara que també hi ha blogs que té la gent com a pàgines personals, com si dugués un diari d'aquell que les nines solen tancar amb pany i amagar sota el llit, però a Internet, cosa que el fa bastant més públic que no els nostres diaris d'infància!!

I una cosa que a mi en concret me preocupa molt; la informació falsa que se pot donar. A vegades trobarem una informació molt interessant. Nosaltres vam trobar un blog on deien que Lagardere i d'altres grups de comunicació tenien negocis turbis, armes, drogues...però com demostrar-ho? Com saps que no es tracta només de l'opinió d'un boig perturbat que té temps lliure o d'un tio que acaba de descobrir una conspiració??! Bah, els blogs i la veracitat és un tema molt controvertit que avui, aquí i ara, no me posaré a analitzar. Ja he fet esquemes sobre això a classe!!

El que és innegable de totes maneres, és el poder que tenen els blogs. Sabieu que a EE.UU persones que tenien un blog van fer una campanya "d'acoso y derribo" contra un presentador de tv que criticava durament al govern Bush, i demanaven el seu cap. Efectivament, al cap d'uns dies, el presentador fou despatxat. Quina por, quin poder.

.
The Evil Inside...

Ara, quan escrivim un article, apart de tot el treball que hem de fer, les fonts, ser imparcials...també hem de pensar si a un grup de bloggeros se'ls creuaran els cables i voldran veure el nostre cap rodar, a la primera que no estiguin d'acord amb el que diem.

Pressió??? I ara...

Els blogs són una eina relativament nova, anem a veure com se desenvolupen al llarg dels anys. Tenim idò, com sempre, arguments pro blogs i d'altres contra blogs.

Mnnhh, sona extrany criticar un blog quan estàs escrivint des d'un. Però bé, una cosa no lleva l'altra!

De totes maneres vos he de dir que n'he visitat un grapat, gent de la meva classe i molts d'altres i he penjat un llistat amb alguns dels que he considerat interessant, aquí a la dreta hi teniu un llistat amb links que vos hi conduiran directament. Teniu blogs molt artístics on se critiquen obres d'art, d'altres que fan divagacions sobre la música, futures presentadores de Silenci...esper que els consulteu! Que jo hi he deixat alguns comentaris, perquè són pàgines que consider interessants.

Fenomen blog...


Mmmnnhhhh, el que hi ha per la "red"...

Seràn els bloggers un nou lobbie?? Un nou grup de pressió?? Proliferaran aquestes pàgines personals?? S'empraran els blogs com a fonts informatives?? Hi haurà contrastació de la informació?? Txan txan txa txan! Mañana más!

Per avui, ja tenim molt a pensar.

Que els vents vos acompanyin!

Marta

Jaws...un nom més que suggerent per a un spot de surf. A un pas de la immensitat.
Posted by Hello

Surf, kite...sempre se cerca el mateix. Els elements i jo, ningú més
Posted by Hello

El surf i els mitjans de comunicació (clika-hi )

El surf...

Poc queda ja d'aquella imatge del surfista solitari, aquell qui espera les ones i entén les senyals que "la mare naturalesa" li llença. Una platja deserta, una sèrie perfecte d'ones caient una rera l'altre, un coco i amb una mica de sort una guitarra i un amic.

No, això ja no és així, crec que ja fa temps que les coses estan canviant. Cada vegada queden menys reductes que es corresponguin amb aquelles imatges de la pel·lícula "The Endless Summer". Vivim en un món que avança amb passes gegants cap a la globalització, un món massificat on la solitud queda reduïda a l'espai que siguis capaç de trobar dins teu. I el surf no és una excepció.

El surf ha viscut tota una sèrie de canvis en els darrers anys de la mà dels mitjans de comunicació, i com a projecte de surfista i periodista que sóc, he trobat interessant per comentar.

Crec que el surf i els mitjans estan relacionats en dos aspectes molt clars; per una banda tenim que el "surf" està de moda, l'estètica surfer, el "rollo" i tot això s'està fomentant des de sèries de televisió fins a anuncis de Tommy Hilfiguer. La imatge d'aquell ros californià amb banyadors llargs, camises florejades...una imatge que ha estat (i està essent) més que explotada. Si vos fixau, segur que trobareu algun personatge que s'adeqüi al perfil "del surfer passota" en qualsevol série q mireu! ( a no ser que sigui Al filo de lo imposible o algo així!)

Així que tenim una moda i bastant forta; les tendes de roba, els preus d'aquestes per cert, també és exagerat pagar 80 euros per una camiseta Quicksilver...Que a mi ja m'agradaria tenir diners per poder vestir de surfer, però no pot ser! Pagar aquestes peles per només la marca, crec que s'estan "flipant" una mica. Tenim tota l'estètica fomentada pels mitjans de comunicació; pel·lícules, series, anuncis...això se tradueix en beneficis. Eyy!! Anem a fer del surf una moda i treure'n diners d'això! Uh si els deus polinesios, que feien surf amb els seus súbdits, alcessin el cap...

Estem perdent l'essència del surf?? On queden els souls surfers? Aquells fanàtics del longboard, de l'escarabat descapotable i la cinta mitja destruïda de Chris Isaak, s'estaran mossegant les ungles en veure fotografies seves estampades a camisetes del Bershka...

.
Cartell d'una de les primeres pel·lícules de surf

O potser no? Això li fa algun bé a l'esport? Reflexió personal de cadascú de vosaltres, jo tenc la meva molt clara!

Però siguem conseqüents i una mica objectius, anem a rompre una llança en favor dels mitjans, no oblidem que un percentatge de mi és periodista -projecte-!
Els mitjans no només han fomentat una moda i indirectament una aglomeració de "ninets" que ara volen ser surfers, una dèria malaltíssa de lo q "mola i lo q no" i una proliferació de tòpics i clixés envers la gent de la mar. Surfer rastas = porreta tonto / surfer rubio pel curt = llest, guapo i capità de l'equip de rugby de l'institut / surfer moreno = interessant i desconegut fins ara, q la cheerleader s'ha enamorat d'ell / finalment surfera tia= passa del guaperas de turno i al final se'l pilla i li ensenya a fer surf.


jajajja, val, aquesta divagació és fruit de tantes reposicions dels "Vigilantes de la playa", no m'ho tengueu en compte.

.
Aquellos maravillosos años...¿?

Ara seriosament, les telecomuicacions han suposat una revolució en la manera d'entendre el surf. Avui en dia és molt més difícil trobar aquella imatge del surfer aïllat, del lonely...

El surf i els mitjans de comunicació pareixien dos móns incompatibles, però no ho són. Un exemple mateix és el fet dels sms; quan hi ha bones condicions, sigui vent, ones...es dispara una xarxa no formal de comunicacions entre els surfistes. Missatges com "Son Serra. Tamanyón, poca gent. Glassy, vina!" apareixen frenètics als mòbils de la gent. Aquests però, són missatges que només reben uns quants afortunats, els amics, perquè encara continua aquella essència de la solitud, aquell lema de "al surf, com menys siguem, més riurem" així que confiar-li a tothom que hi ha un bon parte, tampoc no se fa!! Que seran surfers, però no tontos!!!

De totes maneres sí que s'ha produït una democratització de la informació. Potser lo dels mòbils queda reduït entre els grupets d'amics, però en els darrers anys ha surgit un nou fenomen que està a l'abast de tothom, tengui o no amics. Se tracta de les pàgines web, portals com http://www.mallorcaviento.com http://www.spainkiters.com, http://www.fuertetubos.com són pàgines webs que inclouen càmeres situades a les platges d'interès amb la possibilitat de consultar-les al moment; amb el conseqüent estalvi de benzina i temps si veus que ja no cal pujar o sí que cal. També estacions metereològiques digitals, situades a les zones de més interès...I a més, solen tenir fòrums on els surfistes, kitesurfistes, windsurfistes...comparteixen experiències, intercanvien materials, demanen dubtes...

A tot això hi estan molt d'acord sobretot els "novatos" perquè veuen en aquests portals la oportunitat d'entrar en una comunitat una mica tancada, gelosa del seu espai. També poden demanar opinions de la gent que més en sap, dubtes...I consultar els llocs on anar.

Aquest darrer fet ja és un que no agrada tant a la gent que ja en sap. Pensau que amb aquesta democratització de la informació que fins ara se passava de boca en boca (només queden uns quants spots o llocs on només hi van els quatre de sempre), s'ha produït una massificació de les platges que no és gens bona i sobretot, el "novato" sap de l'existència de les platges on van els que ja en saben, tot i que no siguin platges recomanables per ell. Amb això el que vull dir és que per exemple amb el flysurf, hi ha platges que van molt bé per aprendre perquè són llarges costes, sense gent, sense pedres, i d'altres que ja n'has de saber per poder surfejar allà. Doncs amb tota la informació i la gent que xerra, els "novatos" van allà on van la resta i llavors, venen generalment els problemes.

A vegades és un error posar tanta informació al servei de gent que encara no ha superat uns passos determinats.

Així que en aquest cas tenim un argument pro mitjans i un en contra. La facilitat, l'estalvi de temps, la comoditat, la seguretat i el poder que te donen les eines de les telecomunicacions versus la massificació de les platges, el perill de tanta informació "suelta"...Però almanco crec que hem de ser conscients de que no tot és ni tan bo ni tan dolent. No podem tancar la porta a aquesta nova realitat canviant, perquè també ens va bé, però en certa manera tampoc hem de deixar de buscar la imatge de la solitud.

Deix oberta aquesta porta a la reflexió de cadascú, gent i no de la mar, que m'interessen les opinions de la gent que està "dins" tot això, però també de la gent que ho veu des de fora. Jo, mentrestant, m'allunyaré d'aquest ordenador, me perdré en una platja amb sèries perfectes una rera l'altra, amb un coco, una guitarra i amb una mica de sort, alguns amics.

Bons vent i bones ones (tot per separat!!)

Marta (¿Has escuchado la radio? Ya no ponen nuestra canción...LHR)

Surfobsesion...Martí a l'illa de Lobos
Posted by Hello

Comentari sobre la pàgina web de Pangea (clika-hi per veure-la)

La pàgina web de Pangea (http://www.pangea.org), portal solidari. L'estructura que presenta divideix el portal en diverses seccions: les notícies, les pàgines web d'interès, l'agenda d'actes, els contactes, etc.

És un portal ben organitzat però amb moltíssima informació. Quan cliques sobre un tema en concret, t'apareixen moltes més seccions, nous links, hipertextes...una quantitat d'informació brutal que crec que pot arribar a saturar. A vegades estàs cercant un tema en concret i acabes amb un link visitant la pàgina de l'escola Peter Pan (és un dels links que hi ha).

M'ha cridat especialment l'atenció l'article sobre "Desmilitaritzem les festes" dins l'apartat de campanyes. La foto del bombardeig del 36 sobre Barcelona és molt impactant i a més, de sobres coneguda per tots aquells que han estudiat història d'Espanya.

.
Barcelona bombardejada l'any 1936. Disponible a la pàgina de Pangea

Bàsicament el que reclama aquest espai, a través d'un manifest, és promoure un nou concepte de festes que no inclogui l'aspecte de la violència ni dels militars. Fomentar aspectes cívics i de pau és l'objectiu de tal, i es queixen sobre les activitats que es van dur a terme a determinades festes.
El que m'agrada de tot això, és que a tu com a lector, et dóna moltes vegades l'oportunitat de participar; contactar amb ells, escriure'n la teva opinió, emails, etc. Fomenten que no només hi hagi comunicació unidireccional.

Molts temes van enfocats a l'ajuda a altres persones o llocs, col·laborar en projectes, no oblidem que es tracta de la web d'una ONG. Realment és una pàgina molt, però que molt completa. T'hi pots passar una llarga estona "jugant" a on et duen els links i les seccions. Pots acabar interessat en un curs sobre "La química de la cuina" (http://agenda.pangea.org/dones/plantilla.php?id=453433001115196971) o visitant els posts que la gent deixa sobre Okupació en l'espai de la "Revista Pangea".

Aquest, intenta ser un portal a part de solidari, de contrainformació. Hi han publicats posts, comentaris, enquestes referents als temes polítics actuals (una enquesta sobre la problemàtica d'Euskadi, per exemple), i sobretot, un lloc on donar cabuda a les veus que estan, suposadament marginades, per la resta dels mitjans de comunicació.

El problema que hi veig, és que tants uns com altres "pequen" de parcialitat. Això sí, comparant-lo amb altres portals com el de Nodo50 (http://www.nodo50.org), és una pàgina molt més ben estructurada, menys "pesada" visualment xerrant i amb postures menys radicals. Les posicions extremes mai són bones ni per un costat ni per un altre.

Crec que aquests portals són una bona manera de deixar sentir una veu que moltes vegades se sent oprimida i que no té cabuda en els "mitjans tradicionals". La diversitat d'opinions i de visions crec que és positiva, sempre que no s'atemptin contra uns mínims. Els okupes, els manifestants, els voluntaris de les ONG's, tenen el mateix dret de ser escoltats que els polítics!

En resum, crec que és un bon portal d'Internet, amb molta informació, molta d'ella és objectiva; informar sobre cursos que se fan, problemes que hi han hagut, campanyes...I algunes seccions, com la de la "Revista Pangea" és més parcial, però també estan bé com a reflex de les distintes versions i persones que hi ha en la nostra societat. Crec que fan un bon treball i que no es poden fer responsables de totes les opinions que la gent hi publica. Sempre atents però, a que es respectin uns mínims.

Marta

The Sunday Drivers: de les murades toledanes a l'èxit dels escenaris nacionals (clika-hi)

Crònica del concert dels Sunday Drivers a Palma de Mallorca, 22/4/05 - Sala Casino Royale, Gomila

I per fi, passats deu minuts de les dues, els components dels Sunday Drivers van deixar la seva beguda i el seu seient a la barra del bar per tal de dirigir-se a l’escenari. Començava el concert amb un més que potent “I ain’t down” que feia que els fans de les primeres fileres tararegessin la tornada amb el cantant. El públic poc a poc es va començar a amollar.

.
Miguel (baix) i Jero (cantant)

Pareixia que el nou disc estava superant les reticències de molts. Temes com “All is good around me” feien ballar a la gent, qui envoltada pel fumeral de la sala i beguda en mà comentaven que “valia la pena haver pagat”. I és que el preu era de 15€ i tenint en compte que no eren grups amb un important renom, moltes persones ho van trobar una mica excessiu, tot i que després pareixia que es veia recompensat.

El concert havia començat molt abans, al voltant de les 12:30, amb l’actuació prèvia dels Budapest, teloners dels Sunday Drivers. La banda britànica va sortir a l’escenari a presentar el seu nou disc <<Head towards the dawn>>. Melodies senzilles però contundents, lletres extretes de vivències personals, una forta cohesió interna i la veu del carismàtic John Garrison, van aconseguir despertar l’entusiasme d’un públic que si més no, els desconeixia.

L’actuació dels britànics va durar poc més d’una hora. El seu repertori es va centrar sobretot en el darrer disc, recuperant però algun tema dels seus primers èxits, cosa que els seus fans van apreciar. Budapest va acomiadar-se del públic amb un hit del primer disc "Censored Memories" on Garrison va fer gala de les seves grans qualitats com a intèrpret, deixant en un evident segon pla a la resta del grup. Els assistents, una mica adormits i cansats del pop melòdic dels anglesos, van agrair aquesta injecció de vitalitat.


La formació al complet de Budapest

A la sala Casino Royale, aquella amb les parets pintades de vermell, els focus de colors i sofàs i divans per tot arreu, cridava l’atenció la imatge d’un al·lot assegut a un sofà a un costat de la sala. Seia tot sol i amb un raig de llum enfocant-lo només a ell, amb la música quasi sedant dels Budapest i debatent-se entre la son i el cansament. Supòs que Garrison i els seus col·legues van veure que ja era hora de plegar i van agrair l’acollida del públic mallorquí.

La sorpresa va ser comprovar que la trentena de persones que feia una estona estaven fent cua a la porta del Casino Royale abans de començar, s’havia triplicat aquí, a la sala. El fet que quasi no hi hagués publicitat sobre el concert i l’hora a la que estava previst que comencés, les 12:30, feia pensar que aquella trentena inicial serien els únics en assistir al concert. Però poc a poc i en qüestió d’una hora les entrades es van exhaurir. I és que el públic mallorquí ja tenia ganes de tornar a veure els Sunday Drivers i Budapest en concert.

Els “conductors domingueros” estan de gira nacional per presentar el seu tercer i darrer disc: "Little Heart Attacks". Un disc molt més madur que els anteriors i també més atrevit, on es noten molt les aportacions dels instruments de metall (l’únic detall que s’enyora durant el directe). Pareix que aquest tercer disc ha de ser el que consolidi al grup toledà com un dels grans del panorama nacional. Prova d’això és el fet que la revista de música Mondosonoro no ha dubtat en qualificar-lo com el millor disc de l’any 2004. Els Sundays aposten per un so molt més mixt que beu de les influències del pop més britànic, The Beatles als Ocean Colour Scene, fins al folk rock americà.

Un disc que si més no, va aconseguir entusiasmar al públic mallorquí, sobretot quan els toledans van tocar els primers acords del nou single “On my mind”. La temperatura de la sala augmentava considerablement mentre el públic corejava “on my mind there’s a thing that I can’t explain”. Jero i la resta es van entregar totalment, oferint moments molt divertits, sobretot Miguel, qui fou “piropejat” per un grup d’al·lotes diverses vegades! La peça ja feia estona que s’havia acabat i el públic seguia demanant un bis, així que els nois van pujar de nou per interpretar el tema “Little Heart Attacks” que s’ha convertit en el seu “Hey Jude!” particular.

Poc s’imaginaven aquells amics que el projecte llençat l’any 2000 entre rialles i copes a un bar de Toledo, esdevindria el que avui suposen els Sunday Drivers. Els artífexs d’aquesta unió foren sobretot Jero Romero, veu i guitarra acústica i Miguel de Lucas, baixista. La resta dels components, Fausto Pérez a la guitarra, Carlos Pinto a la bateria i Julián Maeso als teclats, són també de Toledo i part de la colla. Aquests nois no dubten en restar importància a l’èxit que estan tenint, tal i com declara Miguel: “Simplement ahir no ens coneixia ningú i avui no ens coneix quasi ningú! És èxit depenent del costat en que ho miris. (riuen)”.

La imatge dels músics abandonant un per un l’escenari mentre només quedaven Carlos a la bateria i Miguel amb la pandereta, és un final més que adient al gran concert que han ofert els Sunday Drivers. Tota una lliçó de bona música, per part d’una banda que ben segur donarà molt a parlar...

Marta

Little Heart Attacks - The Sunday Drivers
Posted by Hello